Les revoltes àrabs i el nou paper de la comunicació informativa

Des de l’assignatura d’Escriptures Hipertextuals estem reflexionant ara mateix sobre les implicacions de les xarxes socials en el context de les revoltes àrabs. En tant que aquests fets han suposat una nova manera de pensar el periodisme i els mitjans crec que són clarificadors pel que fa a un possible futur de la comunicació informativa. Aquí van uns enllaços que volia compartir: 

– http://desdelamediterrania.cat/2011/03/03/revoltes-arabs-i-xarxes-socials/

– http://www.cafebabel.es/article/37496/revolucion-entre-tweets-primavera-arabe-periodismo.html

– http://www.lavanguardia.com/politica/20111022/54234096793/movimiento-y-politica.html

Salut blocaire per a tots.

Image

LLum al final del túnel

El panorama que em queda per als mitjans després del recorregut plantejat per l’assignatura és el d’una comunicació globalitzada, amb una agenda oficial informativa uniformitzada i parcial, principalment dominada per grans grups de poder que retroalimenten el seu propi pensament econòmic imperant, i amb un cert intervencionisme estatal, que funciona en diferent grau segons els països, i que utilitza aquests mitjans amb fins de rèdit polític. Tota aquesta creació d’opinió pública dirigida des del poder i bombardejada de forma massiva es fa, segons les diferents crítiques que hem pogut estudiar, sota una forma homogeneitzada que tendeix al discurs únic excloent, estandaritzat en motius i temes i repetit fins a l’esgotament del receptor. El context en que s’inscriuen aquests mitjans és, a més, el d’una cultura mediàtica extesa fins a tots els racons dins la societat del coneixement. Societat on la informació és un valor tant o més important que el més valuós dels materials. Vivim així, com explica Baudrillard, en una percepció hiperreal de la vida on el l’experiència postmoderna modela una realitat viscuda del món que no té perquè ajustar-se als fets i sí en canvi al simulacre dels fets. Tot i això, es possible dir que els marges per a la negociació entre l’establishment mediàtic i la població receptora probablement existeixen emmarcats en un camí bidireccional on els consumidors mediàtics regulen, en alguna mesura, l’abast de la il·lusió consumida.

Tanmateix, dins la possible desolació l’esdevenir col·loca sempre una llum. Amb l’aparició de la xarxa i les noves tecnologies totes les altres tecnologies de comunicació han patit un cert grau de retrocés. L’aparició de nous diaris i televisions online, la importància dins la opinó pública de les veus sentides als diferents blogs de tot el món, fins i tot el boca orella (si es pot dir així) de la plaça pública de les xarxes socials han aportat una renovada immediatesa a la informació. Polítics, grans grups, experts mediàtics, etc, es veuen havent de competir en credibilitat i públic amb persones sense obligacions corporatives, amb criteris propis, val a dir no pressionades per contextos econòmics, que s’oposen al discurs de pensament únic hegemònic, i ho expressen aprofitant les facilitats que la xarxa proporciona. D’alguna manera, democràcia i llibertat d’expressió troben un espai per al seu desenvolupament coherent amb els principis en què es basen. Així doncs, ara la batalla pel futur de la informació es troba en el nou mitjà Internet on les grans corporacions encara no han aprés a imposar el seu domini. La geografia d’aquesta lluita té llums i obres, però. Entre les ombres podríem comptar la mateixa immediatesa inherent al mitjà, cosa que fa que tot passi molt depressa. Tant els fets més destacats com aquells més superficials són descarregats en les ments moltes vegades sense una criba que separi el gra de la palla. Per a molta gent, en el context de perplexitat per el astorant desenvolupament tecnològic, la informació en Internet és tan sols un narcòtic més per al dia a dia. Potser encara més entretingut i atractiu que tot el que l’ha precedit. L’esperança però, ve donada perquè la xarxa permet una certa connexió mundial de resistència a la desinformació. Veus lliures de tot el món s’igualen en el mitjà electrònic armb la voluntat d’oferir versions alternatives d’allò que passa. Si un vol estar atent, això és possible amb un esforç. En aquest sentit, i dins l’àmbit local, podem entendre publicacions digitals com el Setmanari Directa on s’ofereix una visió diferent de la oficial de la nostra realitat més propera. La possibilitat d’estar informat del que passa hi és. I saber què passa de veres és el primer pas per a tenir una vida coherent en el món que vivim. 

ImageWEBGRAFIA: 

– http://www.setmanaridirecta.info/

BIBLIOGRAFIA:

– Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000

– Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona, Kairós, 1978, págs. 1-15.

– Stuart Hall, “Codificación y descodificación en el discurso televisivo”, en CIC (Cuadernos de Información y Comunicación), 2004, nº 9, Pàgs. 210-236

– Theodor Adorno y Max Horkheimer, “Industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, en Dialéctica de la ilustración, Madrid, Trotta, 1994, Págs. 165-213

El desplaçament entre imatge i realitat

Després d’enfrontar-se amb el model de propaganda proposat per Chomsky tinc la sensació que hem arribat al final del camí. Com deia en l’anterior post el model de propaganda sembla funcionar correctament per als mitjans nordamericans i caldria veure en profunditat com s’aplica a l’estructura de l’estat espanyol per exemple. Tanmateix, tinc la sospita que el control social i la desinformació d’aquells que haurien de ser el quart poder, fan la seva feina de manera menys o més igual a totes bandes. Llibertat d’expressió: feta la llei, feta la trampa, podríem pensar. Chomsky diu que el “afan en este libro no ha sido otro que investigan la relación entre esta imagen y la realidad. A diferencia de la sólida percepción de la prensa como arisca, tenaz y omnipresente en su busqueda de la verdad e independiente frente a la autoridad, hemos trazado y apliacado un modelo de propaganda que muestra cómo realmente los medios de comunicación desempeñan un “propósito social”….” (p. 341). Al respecte d’això m’agradaria fer un apunt filosòfic. He estat tractant en aquest semestre els anomenats mestres de la sospita. Marx, Nietzsche i Freud realitzaven un desplaçament de la percepció que tenia de sí mateixa la societat occidental per desenmascarar unes idees que amagaven una realitat material diferent. En aquest sentit crec, m’atreviria a dir, que el que em fet en aquesta assignatura, mitjançant el debat i l’exposició de les diferents postures sobre els mitjans de comunicació, és desenmascarar també una realitat. Hem desplaçat entre tots, mitjançant la reflexió, la percepció oficial que es té dels mitjans de comunicació, la imatge immaculada, lliure, liberal. Una mica és com si ens haguèssim fet conscients del simulacre del que parla Baudrillard.

Totes les assignatures que he fet en aquesta carrera m’han deixat un poc tocat però crec que, després d’aquesta, tots notarem un cert escepticisme al nostre dia a dia. Visca l’escepticisme doncs!

Image

 

BIBLIOGRAFIA: 

– Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000

– Wenceslao Galán: Els límits de la racionalitat ilustrada, mòdul UOC de Filosofia i pensament contemporani, PID_00155358

Radicals, anticomunistes… altermundistes

La lectura de Chomsky suposa un enfrontament amb la realitat. Una realitat que potser no ens fa ganes de veure. Es més còmode restar al sofà, veure la televisió una estona, llegir el que ofereix el diari, donar una moneda al senegalés que demana a l’entrada del super… En definitiva, la normalitat. Viure un poc endormiscat. Només el suficient per no ser titllat de “radical”. Igual que als americans els titllen d’antiamericans, aquí al que pensa diferent l’acusen de “radical” (com exposa la Mercè Fabregas a Notícies Efímeres en parlar de n’Ada Colau). És com una mena d’estigma exclusor que utilitza el pensament neoliberal hegemonic dels mitjans. Suposo que és el filtre de càstig del que parla Chomsky. Em permetreu que no repeteixi els altres filtres dels que parla. Es poden trobar a la majoria de comentaris de la blogosfera (Mitjans grans i petits, Vasos Comunicants, per exemple). Bé si. Només un. En la linea d’aquest blog amb una tendència subjectiva m’agradaria explicar rapidament el cas d’una amiga meva, nascuda als EUA.

Resulta que vaig tenir una temporada que anava molt a ca seva els diumenges. Jo acabava de finalitzar els estudis de cinema i ella és una fan de les comèdies romàntiques des dels anys ’40 fins a Sandra Bullock. Així, en mig d’una conversa sobre les millors pel·lícules de la història, se’m va acudir anomenar El acorazado Potemkin. “Craso error”. Des d’aleshores diria que em té considerat un “rojo”. Crec que no exagero. Aquesta dona, mare de dos universitaris,no és que sigui especialment de dretes, ni mala persona ni res d’això. Al contrari. Però l’anticomunisme americà és d’arrel. Exclusor i coaccionador fins i tot amb els amics. De fet un altre dia vaig suggerir veure una pel·lícula de Wim Wenders, de la que ara no recordo el nom, que tractava sobre un ex-combatent d’Irak. El seu marit, sense dir res, em va fer un evident “no toca” amb el cap.

Per una altra banda, coincideixo amb la Albin (Mitjans grans i petits ) que es poden fer esmenes al text de Chomsky: és massa generalista i es centra en el terreny anglosaxó. Respecte això darrer, recomanar el comentari de n’Eduard Vidal a Communication Breakdown. No som tant diferent dels EUA. Respecte el fet que simplifiqui la teoria als mitjans més importants crec que és important destacar que existeix actualment tot un corrent de pensament alternatiu i crític que no és despreciable. De fet el mateix Chomsky s’ha convertit en icona global. 

 

ImageBIBLIOGRAFIA:

– Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000

 

Cultura popular postmoderna

Com bé reconeix el Jesús Aguilera al seu molt recomanable blog Una serp amb ulleres després de llegir el text de Jameson un té la temptació de llegir els blogs dels altres. Encara que només sigui per veure si en trèiem alguna idea per a poder desenvolupar-ne una de pròpia. A falta d’idees pròpies bé va tenir-ne d’alienes podem pensar. Però, com mostra Jameson, no és tampoc això, crec. La qüestió està en cóm es construeix la cultura i el seu discurs. Se’ns avisa al text de Jameson que, davant aquesta voluntat moderna de separar l’alta cultura i la popular, la cultura dita postmoderna estaria formada (i uniformada) pel cap baix. El que es fa ara, segons sembla és cultura popular. Però cóm es fa? Repeteixo. Doncs mitjançant el pastitx, la cita, el referent, la reestructuració…. Però, demano ara, no és així com s’ha creat sempre la cultura? No és el mite del geni innovador un metarrelat modern més? No són les obres de Shakespeare un refrit d’obres anteriors ( per citar l’exemple paradigmàtic d’aquest argument)?

 

Només una pregunta més. Em fa l’efecte que, de fet, sí existeix una alta cultura i una baixa cultura. Aquestes serien la que pot citar y la que no. És a dir, si faig una pel·lícula sobre el vietnam i sóc una gran productora de Hollywood podré citar Hendrix o els Stones. Ara bé, si no tinc diners per pagar drets, hauré d’ingeniar-me-les per crear guions més abastables. És clar que l’exemple pot ser massa generalitzador. Aquí en va un altre: sé que a certes macrodiscoteques brasileres es punxa i mescla directament des de l’emule. Un pot pensar que estan atemptant contra els drets intel·lectuals. Tanmateix, també podem argumentar que la música popular sempre s’ha fet en base a música existent i que això és ni menys ni més el que fan els dj’s. De fet, si els hi preguntes et contestaran que ni tan sols saben que és això que defensa la SGAE. Reconec que encara no tinc el tema clar. Tampoc sé si la darrera de Tarantino és cultura popular o elitista. En canvi us recomano, si us interessa una aproximació al tema, cercar el nom de Jaron Rowan, consultor de la UOC, a google. 

ImageBIBLIOGRAFIA:

– 

Frederic Jameson, “Teorías de lo postmoderno”, en Teoría de la Postmodernidad, Madrid, Trotta, 1996, Págs. 85-96

 

Documental, mitjans de comunicació i hiperrealisme

Com a complement a la lectura de Baudrillard transcriuré la resposta que Bill Nichols, teòric del format documental, fa a una pregunta sobre l’hiperrealisme. Crec que pot ser interessant.

– “Como contribuye el documental a la creación de la memoria colectiva en el mundo contemporáneo, caracterizado por lo que Jean Baudrillard llama la hiperrealidad?

– Nichols: El concepto de hiperrealidad de Baudrillard es una exageración de ciertas cuestiones presentes en las sociedades de hoy en día. Hay que tener en cuenta que él llegó a afirmar que la Guerra del Golfo nunca ocurrió, así que creo que detrás de las ideas de hiperrealidad y de simulacro hay más voluntad de provocación que otra cosa. Si es cierto que en el mundo contemporáneo la memoria colectiva se genera, principalmente, a través de los medios de comunicación de masas, que establecen el discurso dominante de cómo es el mundo. Y es difícil verificar dicho discurso y saber a qué grados de manipulación está sometido. Es en este sentido como hay que entender la hiperrealidad de Baudrillard. Sin embargo, existe una realidad que se experimenta tanto personal como colectivamente y, por tanto, se puede representar por medio de la imagen. Por eso el documental cobra aún más importancia: otorga una perspectiva diferente de los medios de comunicación; ofrece una versión distinta del mundo. Con esto no quiero decir que el documental represente la verdad, puesto que siempre plantea una visión particular del mundo, pero sí es una alternativa a la visión dominante que dan los medios de comunicación” (Publicat a Caiman, cuadernos de cine, nº16, p. 70.)

Image

 WEBGRAFIA: 

– http://en.wikipedia.org/wiki/Bill_Nichols

– http://es.scribd.com/doc/7168599/Bill-Nichols-La-Representacion-de-La-Realidad

 

El desert de la realitat educativa

El texte que presenta Baudrillard és un pèl abstrús. Com si volgués liar la troca. Tanmateix crec que si en una primera lectura podem agafar al vòl la idea principal, en una segona aquesta apareix bastant més clara. Tot i això no estic segur que aquest post hagi de donar en el clau.

Al meu entendre del que parla Baudrillard vindria a ser que, a la nostra societat, els mitjans, i especialment aquells relacionats amb la imatge, s’han menjat la realitat i ara ja només queda el desert del real. És més, el que queda no és ni tan sols això, sinó l’hiperreal, el simulacre, una mena de ficció que ja no s’alimenta de la realitat sinó d’ella mateixa. Miraré de posar un exemple però no se si l’encertaré.

 Fa uns anys (no sé si encara) s’emetia una sèrie anomenada Física i Química. Aquesta vindria a recollir el testimoni d’altres sèries per adolescents situades en l’ambient escolar com podria ser Al salir de clase. Aquesta última no la vaig veure mai perquè no em coincidien horaris però la de Física i Química l’he vista alguna vegada (a fragments) perquè s’emetia de vespre i sentia curiositat pel fenomen. Resulta que la meva dona és professora de física i química a un institut públic i, clar, ens fèia gràcia veure cóm ho presentaven. Un judici ràpid va treure ràpides conclusions: aquella escola era una aglomeració d’hormones desbocades on no existia la mínima voluntat de reflexar la realitat escolar del moment. No és que vulgui dir que les escoles no són aglomeracions d’hormones desbocades, que sí que ho són, és que a la sèrie això era tot l’argument, el qual implicava per igual alumnes i professors. Era sorprenent veure com el professor de filosofia li tirava els trastos a la de matemàtiques, molt guapos tots dos, i finalment, s’enrollava amb la d’anglés. Podríem dir que era surrealista, però el cas, com diu Baudrillard, és que era hipperrealista. La ficció s’alimentava de sí mateixa. Tanmateix, això podria semblar innocent. És el mateix que passa per exemple amb la realitat d’un hospital i Anatomia de Grey. La diferència és que bona part dels adolescents que vèien la sèrie creuen que l’escola és tal i com és presenta a la ficció. Així, el que hom considera una classe de química, amb la seva formulació, els seus compostos orgànics, inorgànics, etc… no és més que palla per els alumnes. Un aborriment sense sentit. Ells volen marro. Volen saber amb quin professor li agradaria anar-se al llit a la meva astorada dona. Sense comentaris.

Potser algú pot pensar que estic exagerant respecte l’ensenyança per crear un argument que em vagi bé amb la lectura de Baudrillard però la veritat és que, cada dia, quan torna de classe, m’explica una de nova. Per exemple avui el traductor d’una mare polaca que no parla ni castellà ni català ha amenaçat amb “posar-se a repartir òsties com si fos un imperialista espanyol a latinoamèrica”. L’educació, ancorada en models d’altres temps, bé podria ser el desert del real. En aquest sentit potser fariem bé d’estar atents a l’advertència de Baudrillard: “Cuando lo real ya no es lo que era, la nostalgia cobra todo su sentido. Pujanza de los mitos del origen y de los signos de realidad. Pujanza de la verdad, la objetividad y la autenticidad segundas”. (p.13). No vull exagerar. No vull dir que la LOMCE va en aquest sentit perquè no la conec a fons. Tanmateix, la importància acadèmica que atorga a la classe de religió i l’eliminació d’una altra com Eduació per a la ciutadania, no ens parlarien d’aquesta nostalgia, d’aquest retorn als mites de l’origen, com una cerca de veritat, autenticitat o, a la fi, realitat?

 BIBLIOGRAFIA:

  • Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona, Kairós, 1978, págs. 1-15.

     Image